Biotecno

Cèl·lules mare

  • Podem fabricar òrgans amb les cèl·lules mare?
  • Quines malalties curen?
  • Com es van descobrir?

L’ésser humà sempre ha intentat dominar la naturalesa. Com més amplis són els seus coneixements i més sofisticades les seves eines, més lluny situa les seves metes. L’objectiu de la Medicina ja no és curar els òrgans i teixits danyats amb aparells mecànics i articulacions de titani. Ara volem reemplaçar-los per òrgans vius. Aquesta revolució només és possible amb un aliat: les cèl · lules mare. Sense aquestes cèl · lules moriríem. La nostra pell es desgastaria amb un simple frec. El nostre estómac es desintegraria en un còctel químic. Les cèl · lules mare són capaços de formar un cor, un cervell, uns ulls … fins i tot un ésser humà complet. Són la base de la vida mateixa. Des de fa més d’una dècada els científics busquen comprendre-les i controlar-per poder guarir malalties d’una manera radicalment nou. Estem prop d’aconseguir aquesta meta? tres14 l’hi pregunta a la biòloga Anna Veiga i el metge Ángel Raya, que estudien el potencial d’aquestes cèl · lules al laboratori. Els cirurgians Jesús Vaquero i Joan Pere Barret ens expliquen com es treballa amb cèl · lules mare en els hospitals. Rafael Matesanz ens explica que fa falta per fabricar recanvis per a realitzar trasplantaments.

I a més en aquest programa també parlen de :

revolució cel · lular; divideix i venceràs; podem fabricar òrgans amb cèl · lules mare?; cèl · lules mare i pura sangs, cremes amb cèl · lules mare; investigació i lleis; quines malalties curen les cèl · lules mare?; com es van descobrir les cèl · lules mare, l’home i la formiga.

Les cèl·lules mare

Introducció

L’ADN

Fem una mica d’història:

L’ADN o àcid desoxiribonucleic va ser aïllat per primera vegada per Fiedrich Miescher l’any 1869 treballant amb l’esperma del salmó i el pus extret de les gases de ferides obertes infectades.L’any 1914 Robert Fulgen va aplicar un mètode de tinció basat en la fucsina que el tenyia, aquest, es trobava als cromosomes del nucli de totes les cèl·lules eucariotes. Als anys 20 Levene va descobrir els components bàsics de l’estructura de l’ADN, els nucleòtids.L’any 1953 James Watson i Francis Crick van determinar la seva estructura en forma de doble hèlix, i de com eara possible la seva lectura i còpia. Chargaff el 1959 va obsetrvar que la proporció de bases timina- adenina, per una bada, i guanina- citosina per l’altra era la mateixa, parells de bases.

Però què és l’ADN?


És una macromolècula constituïda per dues llargues cadenes de nucleòtids complementàries i antiparal·leles formant una doble hèlix. Els nucleòtids, alhora, estan formats per tres molècules: un àcid fosfòric, un glúcid ( desoxiribosa ) i una base nitrogenada. Els nucleòtids es diferencien entre ells, precisament, en la base nitrogenada. N’hi ha 4 diferents: Timina (T), Adenina (A), Citosina (C), Guanina (G).

Les dues cadenes de nucleòtids de l’hèlix es mantenen unides gràcies a què es formen enllaços entre les bases mitjançant ponts d’hidrogen. L’aparellament, tal com va assenyalar Chargaff, és condicional ja que a una Adenina només se li pot unir una Timina i a una Citosina una Guanina. L’estructura d’un determinat ADN està definida per la seqüència de bases nitrogenades dins la cadena lineal de nucleòtids. És en aquesta seqüència on es troba la informació genètica, i per tant, les característiques que els éssers vius transmeten als seus descendents. L’ordre en què es troben les quatre bases nitrogenades al llarg de la cadena d’ADN és determinant ja que constitueix les instruccions del programa genètic d’aquell organisme.

El genoma humà conté, aproximadament, 3000 milions de parell de bases per fer un total de 33000 gens aproximadament.

Activitats:

  1. Què és un nucleòtid? Quines molècules els formen?
  2. Com s’uneixen els nucleòtids?
  3. Què determinen els 4 tipus de nucleòtids que formen l’ADN?

El descobriment de l’ADN: J.F. Miescher         

xc3qet_el-descubrimiento-del-adn-j-f-miesc_school?ralg=meta2-only#from=playrelon-8

L’estructura de l’ADN: Watson i crick

James Watson i Francis Crick van descobrir el 1953 l’estructura en forma de doble hèlix que té l’ADN. L’ADN és una macromolècula formada per dues cadenes complementàries i antiparal·leles formada per nucleòtids. Aquesta estructura li permet replicar-se i traspassar la informació hereditària d’una generació a una altra en tots els éssers vius. Aquest va ser l’impuls que portaria a la Genètica a l’avantguarda de les Ciències de la Vida.
El 28 febrer 1953: després de múltiples investigacions i reflexions d’equips de científics en diferents llocs del món sobre quina era la forma de l’ADN  que li permetia duplicar i transferir la seva informació, James Watson i Francis Crick arribaven a una conclusió sorprenent … L’ADN tenia forma de doble hèlix!
Aquest descobriment va ser possible, en aquell moment, gràcies a les imatges captades de la molècula per Rosalind Franklin mitjançant raigs X. El descobriment de l’estructura de l’ADN va ser el punt de partida de l’estudi del genoma. Des d’aquesta data fins avui han passat 61 anys, i els avenços en Genètica han estat gegantins … s’han obert nous camps d’investigació com la seqüenciació i descodificació del genoma humà, la clonació, la proteòmica, la teràpia gènica, la personalització dels medicaments,els transgènics… en definitiva una veritable revolució científica que pot portar l’ésser humà a viure més i amb més qualitat de vida, a obtenir més recursos alimentàris…
A més van descobrir que els components de l’ADN s’agrupaven sempre de la mateixa manera: les bases nitrogenades en parelles: Adenina-Timina i Guanina-Citosina, sempre unides per monosacàrids de 5 carbonis (desoxirribosa ) i àcid fosfòric (H3PO4). Tots aquests elements configuraven una escala que s’anava doblegant, els “esglaons” eren les bases nitrogenades unides per enllaços de pont d’hidrogen i les “baranes” o carcassa, el monosacàrid i l’àcid fosfòric.
Watson i Crick van guanyar el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia el 1962 “pels seus descobriments sobre l’estructura molecular dels àcids nucleics i la seva importància per a la transferència de la informació en la” matèria viva “, quan tenien 23 i 36 anys respectivament.

L’estructura de l’ADN: Watson i Crick

 

La Replicació o duplicació de l’ADN

Els organismes pluricel·lulars continuament substitueixen les cèl·lules envellides, danyades… dels seus teixits. Ho fan gràcies a la divisió cel·lular ( mitosi ), on a partir d’una cèl·lula inicial s’obtenen dues cèl·lules filles idèntiques genèticament. Però abans cal que la cèl·lula dupliqui tots els seus orgànuls, i també, el seu ADN. Aquest procés rep el nom de Replicació o duplicació de l’ADN.

Quines característiques té i com es porta terme:

  1. Es duu a terme durant la interfase de la divisió cel·lular.
  2. La doble hèlix d’ADN s’obre gràcies a un enzim anomenat helicasa.
  3. La síntesi de la nova cadena d’ADN es fa en sentit 5′ a 3′.
  4. L’altra cadena la 3′ a 5′ es sintetitza per fragments ( fragments d’Okazaki ).
  5. Els nucleòtids es van col·locant en l’ordre correcte gràcies a la ADN polimerasa.
  6. Finalment, una ligasa uneix tots els nucleòtids que formen la nova molècula d’ADN

 

 

Una animació que us pot ajudar a entendre com es produeix la replicació.

http://www.bionova.org.es/animbio/anim/dnareplicacion/menu.swf 

La transcripció

Tal com ja he comentat, l’ADN és la molècula que conté la informació genètica. El llibre d’instruccions per fabricar totes les proteïnes d’un organisme, i per tant on estan “escrites” les caràcterístiques biològiques d’aquest. Però l’ADN es troba al nucli, lloc del qual no sortirà mai, i les proteïnes es fabriquen als ribosomes del citoplasma, llavors com es fa  arribar aquesta informació fins als ribosomes?

És possible a què es copia en forma d’un altre tipus àcid nucleic, l’ARNm. La doble cadena en forma d’hèlix d’ADN s’ha d’obrir per poder ser copiada, llavors l’ARN polimerasa reconeix les zones d’inici del gen i comença a sintetitzar una cadena senzilla d’ARNm. El procés s’aturarà en el moment que trobi un senyal d’stop. Un cop sintetizada la molècula d’ARNm (  formada pels nucleòtids A, C, G i U ( uracil) ) aquesta podrà sortir al citoplasma i dirigirse als ribosomes amb una còpia idèntica de la seqüència de nucleòtids que porten la informació per formar una proteïna concreta. Prèviament, i durant la fase de maduració de l’ARNm s’eliminaran aquells seqüències de nucleòtids sense sentit o informació, els introns.

Per tant la transcripció és el procés pel qual les cèl·lules copien un segment d’ADN ( gen ) en forma d’ARN.

El codi genètic

L’ordre en què es disposen els nucleòtids en la molècula d’ADN es comporta com un alfabet amb quatre senyals ( les 4 bases nitrogenades que la formen: adenina, guanina, citosina, timina ). Quan l’ADN es transcriu a ARN per poder sortir del nucli i ser llegit als ribosomes ( ARN missatger ), aquest alfabet continua sent de 4 lletres però en compte de timina la molècula d’ARN conté uracil ( U ).

Com què les proteïnes estan formades per molècules més simples anomenades aminoàcids( n’hi ha 20 de diferents ), i un gen és una porció d’ADN que porta la informació per formar o codificar una proteïna, quan aquest és llegit o traduït als ribosomes es fa tenint en compte la següent relació ARN- aminoàcid: cada grup de tres nucleòtids, anomenat triplet o codó, determina un aminoàcid concret. Per tant, l’ordre en què es troben les bases nitrogenades en la cadena de l’àcid nuclèic serà determinant a l’hora de formar la proteïna. La síntesi s’inicia amb un codó concret ( AUG ), encara que també codifica l’aminoàcid Metionina.El ribosoma anirà traduint la seqüència de nucleòtids del gen a aminoàcids fins que trobi un senyal de parada que ve donat, també, per un codó que indicarà que la proteïna està formada.

Els aminoàcids són col·locats en l’ordre precís gràcies a l’ARN de transferència que transporta fins el ribosoma l’aminoàcid corresponent per una banda i per l’altre una seqüència de tres nucleòtids complementaris ( anomenats anticondó ) al triplet o codó de l’ARN missatger.

Per tant, el codi genètic és el conjunt de normes que relacionen els codons o triplets de nucleòtids de l’ADN amb els aminoàcids corresponents que formaran la proteïna. Aquest codi és universal ja que és el mateix per a tots els éssers vius.

Activitats

  1. Quants tipus d’ARN interven en la síntesi de proteïnes? Quina és la funció de cadascun?
  2. A quin tipus d’àcid nucleic pertanyen les següents seqüències de nucleòtids? Raona la teva resposta. 1ª(AAT TCG TGC ATG TTA ) 2ª (AGC CGG CCC AAG GUG )
  3. Cada tres nucleòtids determinen un aminoàcid. Per tant, quants codons diferents es poden formar?
  4. Un ARN-m té la següent seqüència de nucleòtids:

5′- GUC AUG AAA UUU CUC UCU UAU CAG GGG GGU AGC UAA UGU -3′

Indica:

  • El codó d’inici.
  • Els anticodons corresponents.
  • Els aminoàcids que representen cada codó.
  • El codó de parada.

La Traducció

Consisteix en traduir el missatge que conté l’ARNm ( basat en nucleòtids ) en un llenguatge d’aminoàcids. A l’ARNm abans de sortir del nucli  li seran eliminats els INTRONS  o segments d’ARN que no portaran informació per codificar una proteïna. Una vegada eliminats aquests segments l’ARNm sortirà al citoplasma i es dirigirà als ribosomes, on el missatge que porta serà traduït a un seguit d’AA col·locats en un ordre determinat. El conjunt d’aquests AA conformaran una proteïna determinada. La informació serà llegida en forma de “triplets” o codons, cada triplet determinarà un AA concret seguint el llenguatge del codi genètic.

La seqüències de nucleòtids estableix l’ordre en què es van afegint els AA en la cadena peptídica que formarà la proteïna.

L’ARNt és l’encarregat de transportar els AA fins al ribosoma, encaixant un anticodó ( triplet complementari al codó) i a l’extrem l’AA corresponent.

Síntesi de proteïnes

Enginyeria genètica

L’any 1973  Stanley cohen i Herbert Boyer van realitzar les primeres experiències que permetien la recombinació de l’ADN, també conegudes com ingenieria genètica.Es coneix com a enginyeria genètica el conjunt de tècniques que permeten introduir gens d’un individu en un altre, tot i pertànyer a espècies diferents. Per tant, possibiliten modificar les característiques hereditàries d’un organisme en un sentit, prèviament, predeterminat. Això ha estat possibble una vegada s’ha conegut l’estrucura molecular de l’ADN i els mecanismes de duplicació, transcripció,  traducció a proteïnes i les tècniques que permeten identificar seqüències de nucleòtids i la seva transferència d’unes cèl·lules a unes altres.

Aquest tipus de biotecnologia s’ha aplicat en:

  • En la producció de medicaments
  • Elaboració d’aliments.
  • La millora d’espècies de conrreu i animals.
  • L’eliminació de substàncies contaminants i el tractament de residus.
  • En la teràpia gènica.
Però en què consisteix aquesta tecnologia?

Com deia consisteix en inserir fragments d’ADN, corresponent a un gen determinat que en interessi clonar, en un microorganisme ( normalment  solen ser bacteris o virus, encara que es poden fer servir cèl·lules animals i vegetals ).  Per aconseguir aquest fet, es necessari un seguit de processos bioquímics que ens permetran, reconèixer, tallar, aïllar i inserir el gen d’interès en la cèl·lula hoste corresponent. L’ADN resultant rep el nom d’ADN recombinant i l’organisme que conté aquest tipus d’ADN organisme transgènic.

Un exemple d’aplicació de l’enginyeria genètica és la producció d’insulina humana o l’hormona de creixement ( somatotropina ) en grans quantitats.  Veiem-ho:

En primer lloc el gen o fragment d’ADN que interessa ha de ser identificat, aquesta acció la porten a terme els anomenats enzims de restricció. Aquests són capaços de reconèixer seqüències concretes d’ADN ( no més de 8 nucleòtids) i tallar la cadena de forma precisa. Actuen, per dir-ho d’alguna forma,  com “tisores moleculars”.

Esquema d’actuació dels enzims de restricció

Com els enzims de restricció reconeixen una seqüència específica de nucleòtids i tallen en aquest punt cadascuna de les cadenes d’ADN, faran el mateix en l’ADN on es vulgui inserir el gen que ens interessa clonar i deixaran, en ambdos casos, els extrems cohesius que seran complementaris, i per tant, permetran la unió dels fragments d’ADN recombinant. Aquests últim pas és possible gràcies als ADN-ligases, enzims que actuem com a cola i permeten la unió dels diferents fragments d’ADN.

Exemple en la producció d’insulina


  1. El primer pas és identificar el gen de la insulina mitjançant els enzims de restricció que, a més, tallaran les seqüències concretes de nucleòtids.
  2. El fragment d’ADN corresponen al gen de la insulina s’introdueix en un bacteri, però es fa gràcies als vectors de clonació com ara un plasmidi que s’extreu sense complicacions de l’interior del bacteri i que acturà com un transportador del gen de la insulina. Els plasmidis són molècules d’ADN circular amb capacitat de duplicar-se independenment del material genètic bacterià.
  3. Els enzims de restricció tallen el plasmidi i deixen lliures els extrems cohesius, punts per on s’inserirà el gen d’insulina i on trobem nucleòtids complementaris entre sí
  4. Les ADN-ligases acabaran unint els extrems cohesius dels dos tipus d’ADN ( gen de la insulina i plasmidi ).
  5. Després el plasmidi s’introdueix en l’interior del bacteri, el qual en condicions òptimes es dividirà. Tots els nous bacteris crearan insulina, ja que tots en tindran el gen.
  6. Llavors només caldrà prurificar-la. Cada bacteri s’haurà comportat com una fàbrica d’insulina.
  7. Aquest procés permet obtenir tantes còpies com calgui del gen en qüestió, parlem de clonació

Genes en lugar de fámacos

Vídeo molt interessant del programa Redes de RTVE. Eduard Punset entrevista a Fàtima Bosch experta en teràpia gènica i directora  del Centro de Biotecnología Animal y Terapia Génica de la UAB.

 

Per aquelles persones que pateixen malalties minoritàries i que no tenen una cura, la teràpia gènica és la gran esperança. Probablement la biotecnologia i la teràpia gènica siguin els camps on, en aquest segle, es produirà una veritable revolució. Revolució que donarà resposta a la escassetat d’aliments, al control de plagues perilloses pels conrreus i la salut, a la producció de nous materials biodegradables que puguin substituir els diferents tipus de plàstics, la curació de malalties que avui no tenen una cura, allargar l’esperança de vida de les persones i la qualitat d’aquesta…

 

En el camp de la teràpia gènica, tal com diu Fàtima Bosch:

 

“Cuando la terapia génica alcance todo su potencial,
algunas enfermedades que hoy son muy graves no lo serán más que un resfriado.”

Fàtima Bosch

 

http://www.rtve.es/television/20111023/genes-lugar-farmacos/470697.shtml 

 

Recerca de gens per al disseny de nous medicaments

Fragment de ” Recerca de gens per al disseny de noves medicaments”. De William A. Haseltine.

La majoria dels lectors estan familiaritzats amb la idea que un gen és quelcom que transmet caràcters hereditaris d’una generació a la següent. El que potser no sàpiguen és que la causa de la majoria de les malalties, no només les hereditàries, es deu a un mal funcionament dels gens. En el càncer, aterosclerosis, osteoporosis, artritis i malaltia de Alzheimer, per exemple, es produeixen canvis específics en les activitats de certs gens. Les malalties infeccioses solen també provocar l’activació d’alguns gens del sistema immunitari del pacient. Finalment, l’acumulació de danys en els gens, com resultat de tota una vida d’exposició a radiacions ionitzants i agents químics nocius, guarda probable relació amb canvis que es produeixen durant l’envelliment.

Si sabéssim quan i en quina part del cos humà s’activen els gens, vam raonar uns col·legues i jo fa alguns anys, podríem aplicar aquests coneixements per a predir, prevenir, tractar i guarir malalties. Quan un gen s’activa, o s’ “expressa”, com diuen els genetistes, la seqüència d’unitats químiques, o bases, del seu ADN dicta les ordres necessàries per a fabricar una proteïna específica. Les proteïnes dirigeixen totes les funcions cel·lulars. Actuen com components estructurals, com catalitzadors que porten a terme els múltiples processos químics de la vida i com elements de control que regulen la reproducció i especialització cel·lular, així com l’activitat fisiològica en tots els seus nivells. El desenvolupament d’un ésser humà des d’un ou fecundat fins a l’adult madur és, en última instància, el resultat d’una sèrie de canvis ordenats en el patró d’expressió gènica en els diferents teixits.

Saber quins són els gens que s’expressen en els teixits sans i malalts ens permetria, d’una banda, identificar les proteïnes necessàries per al normal funcionament dels teixits i, per un altre, conèixer les alteracions que es produeixen en les malalties. Podríem, per tant, desenvolupar noves estratègies per al diagnòstic d’algunes malalties i crear fàrmacs capaços de modificar l’activitat de les proteïnes o gens afectats. Algunes de les proteïnes i gens que identifiquéssim podrien també utilitzar-se per altres investigadors. El que estàvem imaginant venia a ser una mena d’anatomia molecular.

Teníem clar des del principi l’enorme treball que suposaria identificar tots els gens que s’expressen en cadascun dels molts tipus de teixits del cos. Una cèl·lula humana té uns 100.000 gens, dels quals només una petita fracció (uns 15.000) s’expressa en cada tipus de cèl·lula, si bé els gens que s’expressen varien d’un tipus cel·lular a un altre. Per aquesta raó, centrar-se només en un o dos tipus cel·lulars no ens revelaria quins gens s’estan expressant en la resta del cos. Havíem d’estudiar també teixits en tots els estadis del desenvolupament humà. A més, per a identificar els canvis d’expressió gènica que contribueixen a les malalties, hauríem d’analitzar teixits procedents d’individus malalts i d’individus sans.

Per a la nostra fortuna, els avanços de la tècnica havien facilitat aquest tipus de treball. Es pot conèixer amb certa facilitat quins gens s’expressen en determinat teixit. L’estratègia dissenyada per nosaltres permet, a més, identificar amb gran rapidesa gens d’interès clínic. Fixem-nos, per exemple, en la aterosclerosis. Aquesta malaltia comuna es caracteritza per l’acumulació d’una substància grassa, denominada placa, en la llum de les artèries, principalment en les quals alimenten el cor. Amb la nostra estratègia podem generar una llista dels gens que s’expressen en les artèries normals i saber quant s’expressa cadascun d’ells. Podem comparar aquesta llista amb altra similar obtinguda de pacients amb aterosclerosis. Les diferències entre les llistes ens revelaran els gens (i per tant les proteïnes) implicats en la malaltia. Ens indicaran també quin efecte ha exercit la malaltia sobre l’expressió dels gens, si l’ha reforçat o disminuït. Els investigadors poden llavors produir, in vitro, les proteïnes humanes determinades per aquests gens.

Una vegada sintetitzada la proteïna en la seva forma pura, es prepara un assaig per a detectar la presència de la mateixa en un pacient. Per seguir amb l’exemple, un assaig que detectés l’excés de producció d’una proteïna present en les plaques posaria de manifest un dels signes primerencs de la aterosclerosis, quan els tractaments són més eficaços. A més, els farmacòloges poden utilitzar les proteïnes purificades per a fabricar nous fàrmacs. Un compost químic que inhibeixi la producció d’una proteïna present en una placa pot considerar-se un fàrmac contra la aterosclerosis.

La nostra aproximació, que jo denomino genómico-mèdica, se surt una miqueta de les principals corrents d’investigació en genètica humana. Són molts els experts enrolats en el Projecte Genoma Humà, una obstinació internacional dirigit a descobrir la seqüència completa de bases químiques del ADN humà. Aquesta informació, de gran valor per als estudis evolutius i d’expressió gènica resultarà especialment útil per a les investigacions sobre malalties hereditàries. No obstant això, el projecte genoma no és el camí més ràpid de descobrir gens, ja que la majoria de les bases que integren l’ADN no formen part dels gens pròpiament dits. Tampoc posarà de manifest el projecte genoma quin gens estan implicats en malalties.

Font: Haseltine, William A. Recerca de gens per al disseny de noves medicines. Investigació i Ciència. Maig, 1997. Barcelona. Premsa Científica.

Fes un comentari a aquesta lectura.

Pràctica

Extracció d’ADN en cèl·lules de fetge de pollastre

Fonament teòric

L’extracció d’ADN requereix una sèrie d’etapes bàsiques. En primer lloc han de trencar-se la membrana plasmàtica per a poder accedir al nucli de la cèl·lula. A continuació ha de trencar-se també la membrana nuclear per a deixar lliure l’ ADN. Finalment cal protegir l’ADN d’enzims que puguin degradar-lo i per a aïllar-lo cal fer que precipiti en alcohol.
Un cop es visualitzin les fibres d’ADN intentarem observar la seva estructura filamentosa.

Material

– 5 grams de fetge de pollastre.
– Solució al 11% de NaCl i aigua ( aproximadament 250 ml aigua + 30 de NaCl ).
– Detergent rentaplats diluït al 20 %.
– Etanol de 96º
– Batedora i embut.
– Pipeta 10 ml.
– Vareta.
– Dos gots de precipitats de 250 ml.
– Gasa per filtrar.
– Microscopi
– Porta objectes.

Tècnica de treball

– Es tritura amb la batedora el fetge en 50 ml d’aigua.
– Es filtra diverses vegades el triturat amb la gasa, i així, separar les restes de teixit que no s’ha trencat.
– S’afegeix al filtrat el mateix volum de solució de NaCl. Aquest medi es hipertònic.
– S’afegeix 1 ml de detergent diluït al 20%.
– Es posa l’etanol mitjançant una pipeta de 50 ml. Aquest s’ha de fer lliscar per les parets del vas de precipitats, amb molt cura, sense que caigui directament sobre la solució.
– Esperar uns minuts fins observar les dues fases.
– Amb una vareta de vidre s’agafen les fibres i s’observen al microscopi.

Contesta a les següents preguntes:

1. Fes un dibuix, esquema de tot allò que has observat.
2. Què vol dir hipertònic, isotònic i hipotònic?
3. Què són aquestes fibres blanquinoses que s’han format?
4. Per què posem el filtrat en una dissolució salina de NaCl?
5. Quin reactiu separa les proteïnes que protegeixen l’ADN?
6. A quines conclusions has arribat?

Pàgines: 1 2 3 4

Responses

  1. Manel! mira que he trobat sobre la traducció:
    http://www.bionova.org.es/animbio/anim/traduccion.swf

  2. Manel, he trobat un article sobre la teràpia gènica que està molt ben explicat i que et diu els tipus que hi ha, què és, etc.

    http://noticiesdin.com/ciencia-tecnologia-les-bombolles-i-la-terapia-genica/

  3. Manel, he trobat un video que pot estar bé sobre la clonació: http://www.youtube.com/watch?v=V0gIlVICb2c
    I aquest video, http://www.youtube.com/watch?v=n2M5QubweLI, encara que sigui una mica llarg, val la pena (la clonació comença al minut 1’40”)

  4. Manel, he trobat un documental sobre les cèl·lules mare que està força bé:

    http://www.rtve.es/alacarta/videos/redes/redes-como-curan-celulas-madre/995373/

  5. Hola, acabo de descubrir mmiguela.wordpress.com en Yahoo, y encontró que es realmente impresionante. Voy a mirar hacia fuera para Bruselas. Voy a apreciar si sigues escribiendo sobre este tema en el futuro. Mucha gente se beneficiará de su escritura. ¡Salud ! deseo suerte

  6. Hola Manel, et deixo una interessant notícia sobre un avenç en la biotecnologia que ens acosta a la vida artificial.
    “S’ha aconseguit crear un cromosoma d’un organisme eucariota, els llevats, en un laboratori”.

    http://sociedad.elpais.com/sociedad/2014/03/27/actualidad/1395944376_149099.html


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: